Les causes de la senectut segueixen sent un misteri. En termes generals i amb lleugeres variants quasi tothom apel·la a la noció intuïtiva de deteriorament, desgast, errors, defecte de funcionament irreversible,...

El model subjacent és la maquinària que, amb el pas del temps, es desgasta, s'avaria amb més freqüència i finalment deixa de funcionar.

Bàsicament, es parla d'un deteriorament de l'ADN nuclear per efecte de les radiacions naturals, per acumulació d'errors en les replicacions cel·lulars o amb ocasió de formació de les proteïnes necessàries per al manteniment dels teixits orgànics. A escala cel·lular hi ha un possible desgast d'origen metabòlic amb diverses causes.

 

  

A les formes:

Els canvis més obvis relacionats amb l'edat són els d'aparença física. El cabell, les ungles, la pell, la composició de l'organisme, l'esquelet i les dents pateixen canvis amb l'edat.

L'emblanquiment del cabell podria ser el resultat de la carència d'un enzima determinat o de la disminució o mal funció de les cèl·lules que produeixen pigments. Part del cuir cabellut es perd tant en l'home com en la dona durant l'envelliment normal.

El creixement de les ungles està condicionat per factors ambientals que inclouen la nutrició i les patologies i per l' envelliment d'altres sistemes com l' endocrí i el circulatori.

L'envelliment normal provoca canvis de les fibres elàstiques i del col·lagen que fan que la pell sigui menys flexible. La pell es torna més prima i més seca, el greix que es diposita directament a sota disminueix i els músculs canvien de mida.

No obstant, les arrugues són principalment el resultat de l'envelliment secundari el sol, el vent i l'abrasió són els responsables de la major part dels estralls que s'observen a la pell envellida.

Les cèl.lules que contenen pigments (melanòcits) disminueixen el número, però augmenten de mida amb l'edat i produeixen les denominades "taques de la vellesa".

Estudis transversals mostren un augment de l'atròfia amb l'edat. Es produeix una involució somàtica. La persona a mesura que envelleix:

ja que es va produint encorbament de la columna vertebral, disminució en l'estabilitat corporal de formació dels peus i pèrdua de massa òssia i muscular.

Actualment s'està estudiant la relació entre l'atrofia muscular i l'envelliment.

Amb l'envelliment, són normals lleugeres modificacions de la talla: en general, no més de 2,5 cm. en els homes i menys de 5 cm. en les dones. Això es deu a una alteració de la postura, a una disminució dels discs invertebrats i a una pèrdua d'aigua dels aquests discs També s'observa pèrdua de calci ossi, el doble en les dones que en els homes.

L'osteoporosi, que comporta un increment de fractures, també és més freqüent al voltant de quatre vegades més en les dones postmenopàusiques que en els homes d'edat. La raó no es coneix, però les causes hipotètiques inclouen la disminució dels nivells d'estrogen la falta d'exercici, el dèficit de lactat càlcic i un increment de la secreció paratiroïdal amb una disminució del nivell sanguini de calci. La dentadura es desgasta amb força, lentitud i amb l'edat es torna menys vulnerable a les càries. A les dents hi ha una pèrdua gradual de cèl.lules fins als setanta anys, edat en la qual s'han perdut la meitat de les cèl·lules.

A edats més joves, la disminució d'un sentit pot comparar-se amb l'enfortimrnt de l'altre. A l'edat avançada la capacitat de compensació disminueix a causa del decliu de tots els sentits.

La visió és el sentit en el qual més intensament es confia i el seu deteriorament suposa una amenaça per a la independència. Els canvis de l'ull normal inclouen miosi ( disminució de la mida de la pupil·la), debilitació dels músculs que controlen la dilatació, acomodació de la pupil·la més lenta en resposta als canvis d'il·luminació, el cristal·lí es torna groc, es fa més gruixut, amb cèl·lules produïdes durant tota la vida i adaptació distinta a les variacions d'intensitat de la llum com a resultat d'aquesta modificació. La conseqüència és que la gent d'edat necessita quasi cent cops més il·luminació que la gent de 20 anys per discernir un objectiu en presència d'una llum enlluarnadora. La capacitat de l'ull i la velocitat de l'acomodació també estan afectades per aquests canvis estructurals, com ho està la percepció visual s'incrementa el temps que es necessita per processar la informació visual. A més, en l'edat avançada hi ha una tendència més gran als processos patològics com el glaucoma, les cataractes i la degeneració muscular.

Lògicament, junt amb els canvis de les funcions sensorials, hi ha modificacions de la percepció visual. Aquests canvis inclouen un augment del temps per a l' adaptació completa a la foscor, una disminució de la sensibilitat als colors, una percepció profunda més pobra, i una sensibilitat més gran a les il·lusions òptiques.

S'estima que es produeix una pèrdua d'audició significativa en el 2,8 % de població als 55anys, i als 75 anys el 15 % de la població és sorda.

La percepció auditiva s'accepta selectivament per als tons de freqüència més alta. Els individus ancians mostren disminucions tant de la intensitat mínima dels estímuls que són capaços de detectar com de la capacitat per discriminar tons de freqüència diferents.

La sensibilitat olfactiva pot declinar amb l'edat, a mesura que els bulbs olfactius de la mucosa nasal s'atrofien , com per exemple, un estudi va comprovar que la capacitat per detectar pudor de gas disminueix un 30 % amb l'edat amb individus per sobre de 65 anys són incapaços de sentir-lo.

L'olfacte i el gust estan relacionats internament i encara que el número de gemes gustatives disminueix lleugerament durant l'edat adulta, no hi ha proves de canvis significatius abans dels 75 anys. Alguns estudis mostren que per a algunes persones per sobre dels 60 anys un gust ha d'estar molt més concentrat per poder ser detectat.

En les funcions:

Es produeix la pèrdua, desaparició i/o alentiment de les diverses funcions dels diferents sistemes orgànics:

Augmenten les dificultats de masticació i deglució dels aliments així com també hi ha una disminució de les segregacions gàstriques. Els intestins també tenen una capacitat lenta d'absorció després dels 50 anys; fetge podria començar a disminuir de mida i tornar-se més mandrós l'estructura de les seves cèl·lules podria modificar-se, i els enzimes que produeixen podrien ser menys concentrats.

Els problemes de la vesícula biliar s'incrementen amb l'edat, a mesura que ho fan altres molèsties gastrointestinals generalitzades.

Hi ha canvis significatius a la bufeta i als ronyons, que semblen correlacionar-se amb l'edat. La capacitat vesical disminueix amb l'edat i les infeccions del tracte urinari s'incrementen. L'envelliment dels ronyons comença més o menys als 30 anys, quan el ronyó comença a disminuir la mida. Als 90 anys, els ronyons han perdut un terç del seu pes. Les artèries que subministren sang en aquests òrgans mostren uns canvis circulatoris típics correlacionats amb el grau del trastorn vascular present.

La taxa de filtració comença a declinar als 21 anys, amb una disminució del 31 % quan s'arriba als 80.

Una altra conseqüència de l'envelliment a laparell genito-urinari és la relaxació dels músculs, cosa que produeix sovint incontinència urinària.

Disminució dels teixits pulmonars i de la capacitat respiratòria.

Major lentitud de la respiració:

El canvi més obvi, relacionat amb l'edat, d'aquest sistema és la dificultat respiratòria.

A mida que la gent envelleix, la caixa toràcica es torna cada cop més rígida i les fibres musculars es fan més petites i disminueixen en nombre. Com a resultat, la paret toràcica no s'expandeix tant amb cada respiració i els pulmons capten menys aire. L'aspecte dels pulmons canvia amb els anys a mida que les partícules de carbó s'hi adhereixen.

El cartíleg de la tràquea i dels bronquis es calcifica, la qual cosa n'incrementa la rigidesa. Els alvèols s'estrenyen a partir dels 40 anys i als 80 anys més del 80% d' individus n'estàn afectats. El flux d'aire cap als pulmons disminueix d'un 20 a un 30% en el període que va des de l'edat adulta jove fins la senectut.

La captació d'oxígen màxima declina un 30% als 60 anys.

L' aspecte del cor canvia amb l'edat. El col·lagen que envolta les fibres musculars s'endureix i es torna insoluble. El greix es diposita gradualment sobre la superfície cardíaca i hi ha un increment progressiu de mida de la víscera. El gas cardíac disminueix al voltant d'un 1% anualment comença als 20 anys , en part a causa d'una caiguda de la quantitat de sang bombada a cada contracció del cor i en part a una disminució de la freqüència cardíaca.

També dóna una disminució de la força muscular del cor.

Hi ha un deteriorament fisiològic en què es van perdent neurones. Hi ha canvis d' estructura i de les funcions de les neurones. En l'envelliment, una de les funcions que es perd es la de les neurotransmissions. Si no tenim neurotransmissors no podem relacionar les idees. (els neurotransmissors són unes substàncies que faciliten la interrelació de les neurones) la seratonina és un dels neurotransmissors més importants que tenim.

Principals patologies de l'envelliment

Quan parlem de patologies en les persones grans no volem dir que aquest col.lectiu estigui afectat per patologies diferents de les que pateixen altres persones. No obstant, a causa del procediment d'envelliment hi ha una propensió més gran a patir determinades malalties.

Hem de saber que, en general, es donen unes característiques comunes durant l' envelliment:

· La simptomatologia de les malalties és més tènue.

· Es pateixen malalties associades.

· Hi ha una tendència a tornar-se invàlid i a esdevenir malalt crònic.

· L'evolució de la malaltia està molt condicionada pels factors socials i psíquics.

Les malalties més freqüents són:

·Artriti: deformació d'una articulació.

·Artrosi: deteriorament dels ossos del cos. Afecta normalment la columna vertebral, genolls, cames, malucs...

·Osteoporosis: descalcificació d'ossos. Comporta molt patiment i molta fragilitat en els ossos que té com a conseqüència molts trencaments.

·Parkinson: afecció degenerativa del sistema nerviós caracterizada per una certa tremolor a les extremitats i per rigidesa muscular.

· Arteriosclerosi:deteriorament de les artèries. Pot produir demències, infarts, hemiplegies (paràlisi)…

· Insuficiència cardíaca.

· Hipertensió (tensió alta).

·Principalment diabetis: el pàncrees no fabrica insulina i això provoca una pujada del nivell de glucosa a la sang.

·Principalment incontinència: pot tenir molts orígens, des de la pèrdua de les parets musculars de la bufeta fins a problemes de tipus psicològic.

Trastorns mentals que no són demències (afecten un 20% de les persones). Qualsevol deteriorament mental no és atribuïble a una demència; poden ser trastorns de confusió (estats confusionals), depressions per un internament per exemple en residències, hospitals o per alguns medicaments…